L’olor tan típica de la goma de esborrar barrejada amb guix que feien les aules de les escoles on havia atreballat no em van abandonar durant molt de temps, fins hi tot les he arribat a enyorar.

Ara però ja són lluny de mi i l’única cosa que en aquest moment de la meva vida m’ocupa o em preocupa és que els meus néts tinguin l’oportunitat de créixer en un món més just i puguin arribar a ser uns adults lliures i solidaris.

Xocolatade festa major

El 24 d’agost de 1959 jo vaig ser reina. Si, reina del carrer Galileu, el dia de la festa major del barri. Jo només tenia set anys i aquell dia em va quedar gravat a la memòria, dins la capseta dels records més dolços de la meva infantesa. El carrer Galileu feia tant de goig aquell dia, guarnit amb paperets de colors que l’aire calent de l’estiu feia ballar i al moure’s es tocaven els uns amb els altres omplint el carrer d’una remor que feia olor de festa. A la tarda va arribar el gran moment de la proclamació. Vaig pujar al entarimat del cap de munt del carrer i tothom amb mirava somrient des de les llotges de fusta plenes a vessar de veïns. Per fi el gran moment del dia, la gran xocolatada infantil. Jo, com a reina, vaig ser a primera a tenir la tassa plena de xocolata. Quin honor més dolç.

Estimada Sue:

T’envio la solució als mots encreuats en anglès que em vares fer arribar fa quinze dies. Crec que me n’he sortit. Els que vares fer tu en català estan perfectes. Aviat ho farem tan bé això dels mots encreuats que farà fàstic.
Sóc conscient que tu no estàs tan enganxada com jo però deu ni do com te’n surts.
Els mots encreuats són la salvació en molts moments dins la meva vida. Els faig naturalment per una afició desmesurada a les paraules però també per relaxar-me, per treure’m obsessions que no em deixen dormir, o simplement per isolar-me de l’entorn i restar una estona a soles amb el meu cervell i ells, els mots.
En la teva última carta em dius “guillada” per aquesta afició meva però no m’enfado pas. Simplement penso, i si tinguessis raó?

Eugènia

    PUNXADES

Va ser un estiu difícil de passar. No em podia moure amb facilitat a causa d’un pinçament del nervi ciàtic que em feia passar molt males estones. Aquell juliol va ser terrible el dolor no em deixava tranquil•la. Per acabar de reblar el clau, el meu fill, que aleshores estava a l’atur, va decidir marxar a Moçambic, amb els arquitectes sense fronteres. Allò en va fer més mal que la ciàtica
Vàrem organitzar una petita festa de comiat. Jo havia de semblar contenta perquè ell marxés tranquil. No pateixis em deien, li anirà bé, farà currículum. Jo feia broma amb tothom i somreia. Volia estar bé però no em treia del cap el meu fill que marxava tan lluny i per altra banda la ciàtica que em punxava sense treva. No sabia quina punxada era més dolorosa ... mentida! Si que ho sabia.