EL NOSTRE CLAUER

No recordo quantes vegades he tingut a la vida la sort de sentir-me la persona més feliç del món. Ara se me’n presenta l’oportunitat d’esmentar-ne una ... I és aquesta potser la més important i duradora. 

Era el més de juliol de l’any 1999, feia vint-i-cinc anys que m’havia casat i ho vàrem celebrar, ens varen fer alguns regals bonics, i per a fi va arribar el més petit, molt ben embolicat i amb un llacet. Els regals fan il•lusió i et posen molt nerviós. Vaig desfer el llacet, vaig trencar el paper i vaig obrir la capseta, i oh, sorpresa un clauer que en realitat eren dos que encaixaven perfectament i on es podia llegir: Fede i M. Eugènia, 1974-1999,  Vint-i-cinc anys. En aquell moment em vaig sentir la persona més feliç del món. D’ençà d’aleshores el meu tros de clauer no es mou de la meva bossa i el del Fede de la seva butxaca. Quan el trec per obrir la porta de casa i entrar-hi, que és una de les coses que més m’agrada, en aquell moment, em ve al cap que en Fede a una hora o altra farà el mateix gest. Entrar a casa fent servir el clauer. Quin goig. En Fede i jo estem d’acord, per res del món voldríem perdre aquest clauer ...ens obra el porta de casa ...Hi ha res més important?