La Campaneta

En van regalar un clauer que era una campaneta. Jo tenia deu anys i em va fer molta il·lusió, sobretot perquè la podia fer sonar sempre que em vingués de gust. Aquells mateixos dies jo havia de començar el batxillerat en un institut de Barcelona molt lluny de casa; els meus pares amb van ensenyar a anar-hi sola amb l’autobús. Van voler que em sentis gran i em van donar la clau de casa i es clar ràpidament la vaig posar al meu clauer sorollós.  Cada cop que entrava a l’escala treia el clauer i feia sonar la campaneta mentre pujava fins a la porta de casa. Vaig fer sonar el clauer molts anys. Vaig acabar el batxillerat. Em vaig fer gran i un dia el meu pare va dir-me. Que bé que tens aquest clauer tan sonor. Cada cop que sentim el seu sorollet a l’escala a la teva mare i a mi ens envaeix una mena de tranquil·litat ... i diem, la nena ja és a casa. Aleshores vaig descobrir la gran importància d’aquell petit gran regal.