LA FRUITERA

Vaig viure molts anys amb una fruitera de vidre verd sobre la taula del menjador de casa dels pares. Una fruitera potser una cosa quotidiana i amb poc glamur; però la meva era per a mi molt especial.

Me la mirava cada dia i em feia sentir emocions d’infantesa, em recordava la faldilla acampanada de la mama que voleiava acariciant-me la cara quan caminàvem agafades de la mà.

La fruitera va arribar al meu menjador quan la mama va morir. La vaig tractar amb cura, amb una immensa tendresa. En ella hi veia les carícies d’aquella faldilla de campana.

De sobte un dia la meva neboda va estirar el sobretaula de ganxet on descansava la meva Magdalena de Proust i en pocs segons la meva fruitera es va convertir en mil trossos de vidre.

Que fràgils són els somnis! i que forts els sentiments! I com són d’eterns els records!