LA VISITA

Això si que no t’ho esperaves, després de deu anys, trobar-me davant teu de cop i volta. Ho sento he trobat la porta oberta. Tanca els ulls, i la boca que t’entrarà una mosca. No he vingut a fer cap mal, ans al contrari, només volia parlar amb tu un momentet per dir-te només tres coses: Et vas equivocar quan em vas fer fora de la teva vida sense cap motiu o almenys no me’l vas voler dir, Jo t’estimo, tu a mi no. Et vas equivocar quan mostrant-te inflexible no em vas voler perdonar, cap ni una de les vegades que jo t’ho suplicava plorant i sense saber per quin motiu t’havies enfadat amb mi. Vaig patir molt, tu gens ni mica. 

Per acabar t’equivoques constantment des d’aquell maleït vespre que entre tu i el teu marit em vau destrossar sense cap motiu o per un motiu fantasma que mai m’heu volgut dir, o es que no hi havia cap motiu ...Tan és ara ja és tard. Jo vaig patir molt, tu gens. Jo em vaig desesperar sense saber que t’havia fet tornar tant gris, tu tranquil·la.

Mai més has pensat en mi, ni en els meus fills ni en els meus néts però una cosa la tens sagrada per Sant Esteve ens hem de reunir. Aquell dia toca tenir família, la resta de l’any no. Jo callo per tenir tranquil·la la consciència, tu et quedes amb la hipocresia. 

Ni jo sóc tan bona ni tu tan dolenta, però que quedi clar em vas trencar el cor. Marxo i tanco la porta. Adéu.

La Campaneta

En van regalar un clauer que era una campaneta. Jo tenia deu anys i em va fer molta il·lusió, sobretot perquè la podia fer sonar sempre que em vingués de gust. Aquells mateixos dies jo havia de començar el batxillerat en un institut de Barcelona molt lluny de casa; els meus pares amb van ensenyar a anar-hi sola amb l’autobús. Van voler que em sentis gran i em van donar la clau de casa i es clar ràpidament la vaig posar al meu clauer sorollós.  Cada cop que entrava a l’escala treia el clauer i feia sonar la campaneta mentre pujava fins a la porta de casa. Vaig fer sonar el clauer molts anys. Vaig acabar el batxillerat. Em vaig fer gran i un dia el meu pare va dir-me. Que bé que tens aquest clauer tan sonor. Cada cop que sentim el seu sorollet a l’escala a la teva mare i a mi ens envaeix una mena de tranquil·litat ... i diem, la nena ja és a casa. Aleshores vaig descobrir la gran importància d’aquell petit gran regal.

CANÇÓ DE LA LLUNA (Fragment)

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m'agrada!

Ai, com m'agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

Vicent Andrés Estellés

Des del pati de la casa de Taradell miro la lluna plena del mes de maig. És una lluna nítida i del tot rodona. Li recito a mitjanit fragments d’aquest poema de Vicent Andrés Estellés i com que sóc de ciutat m’envaeix un sentiment de tristor envers la meva lluna urbana  i penso si hi podríem fer alguna cosa per tenir a les grans urbs una lluna com la de la muntanya, una lluna que agermani, una lluna que ens faci creure en la bona gent i ens empenyi a mirar-nos a la cara amb tendresa per netejar tot allò que hem embrutat els homes. 
La lluna respon a qui la mira. Però el món és ple de persones que no la miren mai,siguin a la muntanya o a la ciutat.

Un petit infant

Es podria definir com la dolça simfonia del Danubi blau que de sobte pot desbordar-se amb l’estrident cant a la vida de Carl Orff, Carmina Burana, passant per l’Himne de l’Alegria de Beethoven, al dramàtic Réquiem de Fauré. Al llarg del dia pot passar per les Quatre Estacions de Vivaldi i acabar per sort de tots els qui l’envolten amb la Música Callada de Frederic Mompou. No sé si he aconseguit descriure’l bé ... a casa no ho ha endevinat ningú.

SÓC ACTRIU

T’escric perquè estic contenta i no se m’acut ningú millor que tu per fer-ho constar per escrit. Quan han dir el meu nom al lliurament de premis del concurs de teatre afeccionat. He tingut unes ganes boges de cridar, però no ho podia fer, no era el lloc més adequat i és per això que en arribar a casa amb el meu trofeu a la millor actriu protagonista, la meva ma nerviosa no se’n ha pogut estar de omplir aquest paper per fer-t’ho saber. T’imagines jo millor actriu del festival de teatre de Sant Feliu de Codines. Saps, perquè em coneixes, que mai m’hauria esperat una cosa així. De fet quan he sentit el meu nom no podia ni aixecar-me de la butaca. M’he posat vermella com un perdigot i quan per fi he pogut sortir al passadís per arribar al escenari, em tremolaven les cames, les mans i no sabia si seria capaç d’aguantar el trofeu jo sola. Déu meu! Quines bromes té la vida! Jo que sempre he tingut la idea de ser invisible ara resulta que un jurat m’ha vist i ha pensat que ho feia bé. Aquest premi ha estat per a mi un gran moment de bogeria. Jo que sóc tan amant de la serenitat, per una estona he perdut els papers. Quin goig!

FORNALUTX

Quin gran encert que has tingut en felicitar-me enviant-me aquesta postal de la Serra de Tramuntana a l’illa de Mallorca. L’he mirat llargament. La tenia entre les mans i m’ha fet volar fins a Fornalutx. De nou m’he trobat al paradís.

Aquella caseta tan petita era com viure en un mon perfecte. Les buguenvíl•lies ens rebien a la porta i en entrar-hi tot adquiria una dolça calma. Ho recordes! Ens hi hauríem quedat per sempre. Els matins caminàvem o més ben dit saltironàvem pels amables camins de l’espectacular serra i a sa hora baixa la contemplàvem en silenci des de la petita terrassa de la casa.

En aquell moment tota la muntanya era per a nosaltres!!! Quina nostàlgia no ser allà ara mateix. Potser no seria igual ... érem tan joves.

FEBRER 1981

Per molts anys, Ferran, 37 anys, per a mi encara un nen, Saps com t’estimem, amb aquest amor desinteressat del que en Sales diu que no és possible que faci sofrir ... Mare meva que dec fer malament jo, que pateixo tan per tu! Fa cinc anys que vius a Londres i no t’enyoro gaire perquè penso molt en tu, a cada instant. Dit això, m’agradaria tant abraçar-te cada dia; no en tinc prou amb l’Skipe, parlo amb tu, et veig cada dia més guapo, però no et puc acaronar. Casa nostra és tan buida sense tu.

 Això que teníem sovint bronca segura per infinitat de coses, roba per terra, bambes al menjador, tasses buides a la tauleta de nit, la pobre nevera esgotada per la feina que li donaves. Ara tot és quietud.

Sort que de tant en tant baixes d’un avió amb una motxilla  molt grossa i tornes a inundar casa nostra, casa teva amb el teu enyorat desordre. Amor desinteressat amor a mare.