Tristesa profunda

L’estada en aquella escola on vaig anar a parar per motius econòmics te arrels profundes en mi. Breu: no em vaig adaptar mai en aquell ambient gris i fred de postguerra on les criatures més aviat fèiem nosa. Allà mi fonia d’enyorança, plorava cada dia i em vaig convertir en una nena trista i atemorida, encongida d’espatlles i d’esperit. Recordo que passaven els dies i jo no podia comprendre perquè els meus pares em deixaven allà. Quan allò va acabar vaig descobrir que les coses podien ser de colors i vaig constatar que els meus pares m’estimaven, que de vegades la vida posava als adults en situacions molt difícils d’afrontar. Els anys han passat i aquella nena espantadissa i fràgil va aprendre a plantar cara a la vida. Però sempre, sempre, he tingut i  tinc present aquell temps de tristesa profunda.