Tristesa profunda

L’estada en aquella escola on vaig anar a parar per motius econòmics te arrels profundes en mi. Breu: no em vaig adaptar mai en aquell ambient gris i fred de postguerra on les criatures més aviat fèiem nosa. Allà mi fonia d’enyorança, plorava cada dia i em vaig convertir en una nena trista i atemorida, encongida d’espatlles i d’esperit. Recordo que passaven els dies i jo no podia comprendre perquè els meus pares em deixaven allà. Quan allò va acabar vaig descobrir que les coses podien ser de colors i vaig constatar que els meus pares m’estimaven, que de vegades la vida posava als adults en situacions molt difícils d’afrontar. Els anys han passat i aquella nena espantadissa i fràgil va aprendre a plantar cara a la vida. Però sempre, sempre, he tingut i  tinc present aquell temps de tristesa profunda.

Els fets bons i dolents que m’han anat passant a la vida, sovint inesperadament, han estat per a mi motiu d’inspiració com aquell dia que el meu germà va pujar a cavall a la barana del balcó de casa, va ser el meu superheroi ...o com aquella vegada que vàrem anar tota la família a fer un berenar vora el riu i ens varen picar els mosquits a tots. Jo vaig somniar que havíem passat el dia a la selva Amazònica. 

O com aquell dia  en que en Fede a qui jo no coneixia se’m va acostar i amb una veu vellutada amb va preguntar si jo era la M. Eugènia. Moment màgic, de conte de fades, era el meu príncep blau. I des d’aleshores fins ara ens hem anat inspirant per construir una vida en comú que no és poc.

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’estat en que hem après que ser jove no és el millor que ens pot passar. A la nostra edat sabem que la vida és com la inspiració que sinó la treballes no hi ha res a fer i cada vegada es fa més feixuga.

Sempre recordo les paraules de la meva iaia quan no volíem fer alguna cosa, ella deia, “els cansats fan la feina” nosaltres la miràvem sense entendre-la però ens posàvem amatents a fer el què ens havia encarregat i així senzillament la vida seguia. Llavors no ho sabíem, però ha passat el temps i ho hem après. Inspiració i fer feina són les paraules clau.