LA FRUITERA

Vaig viure molts anys amb una fruitera de vidre verd sobre la taula del menjador de casa dels pares. Una fruitera potser una cosa quotidiana i amb poc glamur; però la meva era per a mi molt especial.

Me la mirava cada dia i em feia sentir emocions d’infantesa, em recordava la faldilla acampanada de la mama que voleiava acariciant-me la cara quan caminàvem agafades de la mà.

La fruitera va arribar al meu menjador quan la mama va morir. La vaig tractar amb cura, amb una immensa tendresa. En ella hi veia les carícies d’aquella faldilla de campana.

De sobte un dia la meva neboda va estirar el sobretaula de ganxet on descansava la meva Magdalena de Proust i en pocs segons la meva fruitera es va convertir en mil trossos de vidre.

Que fràgils són els somnis! i que forts els sentiments! I com són d’eterns els records!

Benvolguda Sue:

Crec que tu no ets del meu país però que coneixes el que estem vivint; no et prendràs les meves paraules, només com a paraules,  són molt més que això, són sentiments de tota mena que van des d’un amor profund a la meva terra fins a un rancor que s’ha despertat en el meu cor i que jo no volia per res. M’han fet sentir coses a les que jo era totalment aliena. Han construït mentida sobra mentida un ambient de crispació i tristesa molt difícil de superar. Però saps! Ahir després d’un parell de setmanes sense esperança es va encendre una llumeta que em va fer esclatar un gran somriure; la petita Isona, asseguda a taula a punt de dinar es va posar a cantar “L’Estaca” amb la maneta alçada senyalant les quatre barres ... -Es fa així, àvia, que no ho saps? Vaig pensar... ells si, ells  si que ho aconseguiran. Seran lliures!

Per fi començo a publicar els meus escrits en el blog de l'assignatura amb l'ajuda inestimable de'n Fede. 

Perdoneu la meva gosadia. M'esforçaré a fer-ho tan bé com pugui.

Gràcies.

M. Eugènia Cuevas