LA VISITA

Això si que no t’ho esperaves, després de deu anys, trobar-me davant teu de cop i volta. Ho sento he trobat la porta oberta. Tanca els ulls, i la boca que t’entrarà una mosca. No he vingut a fer cap mal, ans al contrari, només volia parlar amb tu un momentet per dir-te només tres coses: Et vas equivocar quan em vas fer fora de la teva vida sense cap motiu o almenys no me’l vas voler dir, Jo t’estimo, tu a mi no. Et vas equivocar quan mostrant-te inflexible no em vas voler perdonar, cap ni una de les vegades que jo t’ho suplicava plorant i sense saber per quin motiu t’havies enfadat amb mi. Vaig patir molt, tu gens ni mica. 

Per acabar t’equivoques constantment des d’aquell maleït vespre que entre tu i el teu marit em vau destrossar sense cap motiu o per un motiu fantasma que mai m’heu volgut dir, o es que no hi havia cap motiu ...Tan és ara ja és tard. Jo vaig patir molt, tu gens. Jo em vaig desesperar sense saber que t’havia fet tornar tant gris, tu tranquil·la.

Mai més has pensat en mi, ni en els meus fills ni en els meus néts però una cosa la tens sagrada per Sant Esteve ens hem de reunir. Aquell dia toca tenir família, la resta de l’any no. Jo callo per tenir tranquil·la la consciència, tu et quedes amb la hipocresia. 

Ni jo sóc tan bona ni tu tan dolenta, però que quedi clar em vas trencar el cor. Marxo i tanco la porta. Adéu.

La Campaneta

En van regalar un clauer que era una campaneta. Jo tenia deu anys i em va fer molta il·lusió, sobretot perquè la podia fer sonar sempre que em vingués de gust. Aquells mateixos dies jo havia de començar el batxillerat en un institut de Barcelona molt lluny de casa; els meus pares amb van ensenyar a anar-hi sola amb l’autobús. Van voler que em sentis gran i em van donar la clau de casa i es clar ràpidament la vaig posar al meu clauer sorollós.  Cada cop que entrava a l’escala treia el clauer i feia sonar la campaneta mentre pujava fins a la porta de casa. Vaig fer sonar el clauer molts anys. Vaig acabar el batxillerat. Em vaig fer gran i un dia el meu pare va dir-me. Que bé que tens aquest clauer tan sonor. Cada cop que sentim el seu sorollet a l’escala a la teva mare i a mi ens envaeix una mena de tranquil·litat ... i diem, la nena ja és a casa. Aleshores vaig descobrir la gran importància d’aquell petit gran regal.

CANÇÓ DE LA LLUNA (Fragment)

La lluna de la muntanya,

la lluna que més m'agrada!

Ai, com m'agrada la lluna

la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,

és una lluna molt clara,

Com és de clara la lluna,

la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,

la lluna que ens agermana,

la lluna de creure i creure

i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat

és una lluna gastada,

és una lluna molt trista,

és una lluna llunyana.

Vicent Andrés Estellés

Des del pati de la casa de Taradell miro la lluna plena del mes de maig. És una lluna nítida i del tot rodona. Li recito a mitjanit fragments d’aquest poema de Vicent Andrés Estellés i com que sóc de ciutat m’envaeix un sentiment de tristor envers la meva lluna urbana  i penso si hi podríem fer alguna cosa per tenir a les grans urbs una lluna com la de la muntanya, una lluna que agermani, una lluna que ens faci creure en la bona gent i ens empenyi a mirar-nos a la cara amb tendresa per netejar tot allò que hem embrutat els homes. 
La lluna respon a qui la mira. Però el món és ple de persones que no la miren mai,siguin a la muntanya o a la ciutat.

Un petit infant

Es podria definir com la dolça simfonia del Danubi blau que de sobte pot desbordar-se amb l’estrident cant a la vida de Carl Orff, Carmina Burana, passant per l’Himne de l’Alegria de Beethoven, al dramàtic Réquiem de Fauré. Al llarg del dia pot passar per les Quatre Estacions de Vivaldi i acabar per sort de tots els qui l’envolten amb la Música Callada de Frederic Mompou. No sé si he aconseguit descriure’l bé ... a casa no ho ha endevinat ningú.